El poeta valencià Francisco Brines Bañó, nascut a Oliva en 1932 i mort ahir, ens deixa en herència la seua reflexió poètica sobre el pas del temps i la necessitat vital de celebrar l’instant. Amb el seu primer llibre, Las brasas (1959), guanyà el Premi Adonáis en 1960, i, més tard, amb Palabras en la oscuridad (1966), el Premi Nacional de la Crítica. En 1987, va rebre el Premi Nacional de Literatura per El otoño de las rosas (1986); en 1998, el Premi Fastenrath, que atorga la Reial Acadèmia Espanyola, per La última costa (1995); en 1999, el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles, i en 2010, el Premi Reina Sofia de Poesia Iberoamericana. El 7 d’octubre de 2020, el Consell li va atorgar l’Alta Distinció de la Generalitat, i, un mes més tard, va ser mereixedor del Premi Cervantes, màxim guardó de les lletres hispanes, en reconeixement a una obra poètica que va del carnal al purament humà, al metafísic, a l’espiritual, cap a una aspiració de bellesa i immortalitat. Un guardó que Francisco Brines va rebre personalment a l’Elca, la seua casa de la infantesa, el passat 12 de maig. El Consell de la Generalitat, profundament commogut per la defunció de Francisco Brines, estima necessari fer públic el seu condol. Per tot això, recollint el sentiment del Consell i del poble valencià, i com a mostra de la màxima consideració cap a la seua obra, la seua persona i el seu llegat